Trasllat

Degut a un petit problema tècnic, trasllado el blog. Aprofito per batejar-lo, ja que el nom amb el que es va quedar era en principi provisional. Així, enlloc de guardar allò que escrigui en aquest espai ho faré a www.espiant-dimonis.blogspot.com.

Esteu convidats a passar-vos-hi sempre que volgueu. :)

La part irracional

Fa setmanes va reaparèixer –difós, eteri, irreal– només el seu record, un fantasma. Pot ser que després d'anys d'aquell final encara no ho hagi tancat? Pot ser que hagi estat mirant cap a altres bandes per evitar veure que roman, agotzonada entre els replecs dels meus pensaments, l'esperança de que aquella història fos només el començament d'una història molt més vasta?

No crec en el destí, no crec en les ànimes bessones, però si la meva percepció no em va enganyar, d’alguna manera (inevitablement, exclusiva i irrepetible) vam connectar. Quan això passa entre dues persones, costa creure que la relació que entre aquestes s'estableix pugui acabar. Les històries, sabem que per regla general tenen un inici, un nus i un desenllaç. I és bo acceptar els finals, i quan abans millor. Perquè sinó quedem suspesos en un punt mort, un lloc que no és cap lloc, perquè en aquest el temps no hi existeix; és on el passat, presoner, com aire en una cambra hermètica, s’enrareix i emmetzina el present, anul·lant la possibilitat de cap futur. És el limbo. Quedar-s'hi és negar-se a nous començaments. Quedar-s’hi és no-viure. Però, i les connexions? No sorgeixen com així, no amb qualsevol. Poden aquestes sobreviure als finals? Poden desaparèixer del tot?

Des del primer moment en que vam trobar-nos, alguna cosa d’ell va calar-me molt endins (i no parlo d’enamorar-se a primera vista; això seria un tòpic). I després aquesta cosa va continuar essent-hi, expandint-se, filtrant-se en la nostra relació com una misteriosa boira que tot ho amarava d'afecte. I aleshores aquella història va acabar, i va ser com arrencar les arrels d'un arbre que, sense adornar-me, hagués germinat entre les meves vísceres. Ja fa temps que els òrgans se'm van recol·locar, i que nous principis van arribar; i ara ell és molt lluny, en el temps i en l’espai, i malgrat tot, quan hi penso encara sento com un dels extrems de la corda que ens unia continua lligat a mi. I així és com al no tenir-lo, el recreo, i em quedo embadalida contemplant miratges.

Tot i que no és el limbo, la part racional de la meva ment m'acosenlla evitar-ho. Però que hi hagi una part del meu cervell que es sustenta en la raó no treu que en tingui una d’altra (com a mínim) que no, i que normalment faci cas a la primera, no vol dir que ignori del tot a la segona. Aquesta, és la part que emmagatzema versos com I will go down with this ship! I won’t put my hands up and surrender! There will be no white flag above my door, I’m in love and always will be* i els eleva a la categoria d’himne. És la que frueix amb les novel·les de la Jane Austen i amb les pelis de la Meg Ryan. És la que escolta les emocions i no posa traves a fer el que aquestes inspiren, ni tampoc a que jo acabi fent el ridícul. És també la part que se n'adona de que connectar amb algú no és un fet ordinari, i n'atresora la sensació. És aquesta part la que crea els miratges, la que ha dut a la racional a escriure aquestes línies.

* De la cançó White flag, de Dido.
Imatge: del blog Souvenirs from a girl (Via Jak&Jill - Hard to explain).

La noia del quadre

Hi ha algunes èpoques que semblen haver tingut un encant especial; que els mateixos fets ordinaris que podem viure en els nostres dies, serien més fabulosos si es donessin en alguna d'elles. Potser és per l'estètica que marca l'arquitectura, la decoració i la moda de certs llocs en certs moments. Pot simplement un marc incrementar el grau de fascinació que exerceix una escena? Potser això no sigui tan superficial com sembla, les implicacions d'això crec que poden ser més pregones: no està el sentit estètic relacionat amb l'art, en com es representa el món, i això amb els corrents intel·lectuals, la manera de percebre i interpretar la realitat, i aquests amb els descobriments, avenços i fets que han marcat una època? Potser també és per les pel·lícules i per les novel·les, que a més de plasmar amb menor o major grau d'encert tot lo anterior, ho recobreixen amb una pàtina que rellueix amb una llum onírica.

Una de les èpoques a les que, si tingués una màquina del temps, m'agradaria poder-hi anar per passar-hi una temporadeta és la Belle Époque. A falta de màquines del temps, però, es pot visitar, fins el 9 d'Octubre, el CaixaForum on hi ha exposada una mostra de retrats d'aquella època. Jo hi vaig anar fa un parell de setmanes i em va agradar poder-me acostar una mica a aquell període. Però d'entre tots els quadres, em va captivar el retrat d'una noia immortalitzada en un gest ple d'encantadora coqueteria: Cléo de Mérode, fins aleshores una desconeguda per a mi. I l'artista que va saber-ne copsar alguna cosa més que la seva bellesa va ser Giovanni Boldini. I aquí crec que està la força del quadre: aconsegueix que la gràcia de la protagonista ens arribi, ens toqui; conté la capacitat d'encisar que, pel que n'he esbrinat, ella tenia en persona.

Cléo de Mérode era una ballarina francesa que va ser tota una celebritat dels seus temps. Va destacar per la seva bellesa i era considerada com una de les dones amb més glamour de l'època.  Quan tenia vint-i-tres anys, va cridar l'atenció del rei Leopold II de Bèlgica, que després de veure-la durant un dels ballets en els que actuava, li va enviar un gran ram de flors. A arrel d'això, varen començar a circular rumors que la convertien en l'amant del rei. Ella sempre ho va negar, però les enraonies (que d'altra banda no van afectar la seva carrera professional) la van perseguir al llarg de tota la seva vida, que va ser llarga: va morir a l'edat de noranta-un anys, i sense deixar mai de ser sol·licitada com a model per nombrosos artistes de l'època.

Així, va ser model de diversos artistes (pintors —he llegit que moltes de les ballarines de Degas són ella!—, escultors i fotògrafs). A l'exposició mateix, al costat del quadre que em va encisar, hi ha un altre retrat també d'ella, pintada en aquest cas per Manuel Benedito. Però (i sense voler menysprear les virtuts que el quadre pugui tenir pels entesos) què diferent!! El personatge no sembla el mateix. Sí que mostra una dona elegant, però tan rígida, tan estàtica, que no aconsegueix de transmetre res sobre el personatge. Boldini havia de ser una persona amb una gran capacitat de percepció, i un gran talent per plasmar la seva visió a les seves obres (no és això el que distingeix els veritables artistes?). A la mateixa exposició vaig llegir que la pròpia Cléo, que aleshores ja havia posat per diversos pintors, es va quedar sorpresa per la manera de pintar de l'artista: afirmava que mai havia vist treballar a un pintor de la manera en com Boldini ho feia, mirant-la només fugaçment per després concentrar-se en el quadre. Realment, el quadre de la icònica ballarina de la Belle Époque, juntament amb d'altres retrats que he vist de l'autor, semblen ser captures de fugissers instants, i no d'interminables estones d'esterilitzadora immobilització. Potser per això, juntament amb aquesta capacitat que, comentava abans, sembla tenir de capturar en les seves pinzellades l'essència dels models, els seus retrats són tan vius, contenen personatges.

Gràcies al talent de Boldini, l'encant de la Cléo, sublimat en un efímer gest, ha sobreviscut a la mort i ens arriba, a través dels anys, als espectadors del quadre.

Per a més informació de l'artista vaig trobar un article on se'n parla àmpliament: Giovanni Boldini, el pintor de la Belle Époque.

Toca quedar-se a dins

Tarda de cel gris i de plugim indecís; de manera recurrent, algunes gotes es precipiten sense incitar a gaires de les seves companyes. M'agraden aquestes tardes perquè puc quedar-me a casa sense sentir remordiments per perdrem els rajos de Sol de l'exterior... sinònim de vida, tant per les plantes com per al meu subconscient. Hi va haver una època en la que no podia suportar estar-me a casa, tancada, necessitava estar a fora, del contrari sentia que moria, tot i que molts cops això signifiqués perdre el temps, perquè realment havia de fer coses a casa.

Últimament em fa molta mandra sortir, així que em quedo a casa, perquè em ve de gust, però també perquè tinc la sensació de que tinc més per fer a dins que a fora, de que ara, sortint, no rebré els rajos de Sol.

Kitchen/Moonlight shadow

He trobat un amor, nou: diferent als altres, com sempre. Banana Yoshimoto. La vaig descobrir amb Tsugumi; tot seguit (molt seguit) va venir Kitchen (i Moonlight shadow, relat a part que s'inclou en el llibre). D'aquests dos últims textos és dels que en faig el Nèctar de lectures d'avui. Parlen de la solitud, però és meravellós com les seves paraules l'esmicolen —al menys la meva—, com, així, enamora. O... Potser perquè fan que t'enamoris de la pròpia solitud. Potser perquè les paraules, gàbies de la realitat, la tenen tan ben captiva que esdeven miralls de la pròpia, on el lector la pot observar, des de la distància, per catarsi alliberat i amb perspectiva. Potser perquè, així, una entèn que, lluny de ser abominable, la solitud en la seva dosi justa és fins i tot saludable i desitjable. I tot, immers en l'atmosfera onírica que l'autora imbueix als seus relats. Un gran descobriment.

Kitchen

• Hace poco palpé, por primera vez, con mis manos y con mis ojos, un mundo amplio, una oscuridad profunda y un goce y una soledad sin fin. Me parece que, hasta ahora, he estado mirando el mundo con un ojo cerrado. (Pàg. 20)

• En mi corazón, una luz tibia brillaba suavemente con los restos de su imagen, y comprendí que eso era la fascinación. (Pàg. 22)

• ... Alguna vez, sin falta, todos iremos dispersándonos en la oscuridad del tiempo y desapareceremos. (Pàg. 34)

• El tiempo, transparente y silencioso, va cayendo gota a gota acompañado del rasgueo de la pluma. (Pàg. 43)

• No me gusta demasiado el sentimentalismo de la palabra "jamás" ni la sensación que da de determinar el futuro. Pero, entonces, el peso enorme y la desesperanza de la palabra que se me había ocurrido: "jamás", tenían una intesidad difícil de olvidar. (Pàg. 52)

• Era una noche tan silenciosa y solitaria que parecía que el ruido de las estrellas al deslizarse por el cielo llegaba hasta el fondo del oído. (Pàg. 58)

• Sea como sea, guardo en mi corazón una emoción suave que desaparece cuando se expresa con palabras. (Pàg. 60)

• El futuro es largo. En las noches y mañanas que irán sucediéndose, alguna vez, quizás este momento se convierta en un sueño. (Pàg. 60)

• "Pués sí, pero una persona tiene que estar desesperada una vez en su vida y, entonces, sabe a que cosas de sí misma no puede renunciar." (Pàg. 61)

 • Cuando crezca más y más, me pasarán cosas diferentes, muchas veces me hundiré hasta el fondo. Muchas veces sufriré, muchas reapareceré. No habrá derrota. No dejaré de luchar. (Pàg. 63)

• Entonces, ella ya no está. Ya no está en ninguna parte. (Pàg. 66)

• Pronto, poco a poco, iría cayendo, fría, la noche. Y penetraría en el fondo de mi corazón. (Pàg. 79)

• La felicidad es vivir sintiendo, lo menos posible, que el hombre, en realidad, está solo. (Pàg. 83)

• Las palabras son siempre demasiado explícitas y apagan del todo el valor de una luz tenue como aquélla. (Pàg. 105)

• Las alegrías y tristezas habían sido demasiado grandes y no habíamos podido sostenerlas en nuestra vida cotidiana. (Pàg. 118)

• En un viaje, de noche, el aire se vuelve transparente en el silencio y el corazón se vuelve diáfano. (Pàg. 120)

• Yo me sentía extrañamente alegre e ilusionada.
  Sola bajo las estrellas en un lugar desconocido. (Pàg. 121)

• Las personas no se dejan vencer por las circunstancias o por fuerzas que vienen de fuera, sino por las que nacen en el interior de sí mismos. (Pàg. 125)      

Moonlight shadow

• Dormir por la noche era lo que más temía. Lo peor, el terrible shock que recibía al despertar. Abría los ojos sobresaltada y me asustaba la profunda oscuridad de comprender donde estaba en realidad. (Pàg. 150)

• ¿Cuántas veces habré recibido un amanecer helado, en el que abría los ojos confusa sintiendo una tristeza que casi me hacía vomitar, dando vueltas en la cama, cubierta siempre de un sudor frío? Me sentía arrojada en un tiempo pálido que respira en silencio cuando clarea al otro lado de las cortinas. En aquellos momentos, sentía tanto frío y tanta soledad que pensaba que hubiera sido mejor permanecer dentro del sueño. Era el amanecer de una persona sola que sufría con las reminiscencias de sus sueños sin poder dormir más. Siempre me despertaba al amanecer. (Pàg. 151)

• El paisaje primaveral no podía penetrar de ninguna forma en mi corazón. Sólo se reflejaba en la superfície com una pompa de jabón. (Pàg. 171)

• La luz iluminaba vivamente la ciudad, casi de una manera melancólica. (Pàg. 173)

• Sentía pánico al pensar que la vida era esto, una vez tras otra. Sin embargo, la ilusión de que existiría con certeza un momento en el que, de repente, repiraría mejor, me hacía palpitar el corazón de felicidad. (Pàg. 189)

• Debo vivir mirando cómo fluye el río. (Pàg. 201)

Kitchen, de Banana Yoshimoto. Tusquets editors. 4ª edició dins la col·lecció Fábula.

Foto: coberta de la primera edició de Kitchen al Japó.